Antoni Batista

 

El dia 7 de novembre de 1971, avui fa cinquanta anys, es constituïa a l’església de Sant Agustí de Barcelona l’Assemblea de Catalunya, organisme unitari polític, social i ciutadà contra la dictadura i a favor de les llibertats polítiques i nacionals. La idea d’unitat com a eina imprescindible per enfrontar-se al franquisme venia de lluny, però va costar d’articular, en un complex teixit de partidismes aguditzats per les càpsules de la clandestinitat. Van fer una feina impressionant com a moderadors Miquel Sellarès i Pere Portabella, una de les ànimes del primer intent de parar ponts, la Taula Rodona, el 1966.

Tres anys després, desembre de 1969, seguint aquella petja es crea la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya. La tancada d’intel·lectuals i artistes a Montserrat contra les penes de mort del Procés de Burgos, el desembre de 1970, demostra que una unitat mobilitzadora és possible i rendible, perquè Franco es veurà obligat a commutar les execucions. El label de l’Assemblea de Catalunya s’atribueix al dirigent del PSUC Antoni Gutiérrez Díaz, el Guti, motors importantíssims -el partit i ell- del nou enginy. El Guti i el socialista Francesc Vila-Abadal redacten el primer esborrany dels quatre punts programàtics al desaparegut restaurant La Punyalada, al xamfrà del passeig de Gràcia i el carrer Rosselló.

Després de diverses reunions prèvies aprofitant infraestructures eclesiàstiques, la primera convocatòria de l’Assemblea, el 23 de maig de 1971 a la parròquia de Crist Rei de la Sagrera, serà avortada per la policia a partir de telèfons punxats i localització de cites prèvies. Però els organitzadors van reaccionar amb un gran aparell de seguretat que finalment la va fer possible.

Reunió de l’Assemblea de Catalunya del 29 d’agost del 1976 al monestir de Pedralbes. A primera fila hi ha Josep Benet, Jordi Carbonell i Xavier Folch. Dret i hi ha Miquel Sellarès, i al seu costat, Pere Portabella. ARXIU JOSEP BENET

El matí del diumenge, 7 de novembre de 1971, tota policia de Barcelona estava destinada al servei de vigilància del príncep Joan Carles, que participava en unes regates, i les mesures de seguretat prèvies, dirigides per Pau Verrié, un enginyer passat per la Caputxinada, van donar resultats. Cap dels convocats va saber on anava fins que va passar el checkpoint de l’última cita prèvia que els adreçava a la plaça de Sant Agustí. Allà, una noia amb una guitarra, l’estudiant Teresa Bofill, asseguda en un banc, era el semàfor que obria el pas a la parròquia. El servei de comunicació, encarregat a un professional del cinema, Pere Ignasi Fages, tenia sintonitzada la freqüència de la policia i certificava que només parlaven del príncep. Mentrestant, els assistents més buscats havien pres les seves mesures cautelars. Josep Benet va anar a la pastisseria i va tornar a casa amb una safata de dolços, per tornar a sortir més tard i fer veure que anava a missa com cada diumenge. Els assistents a la reunió es camuflarien entre els fidels de l’última missa del matí i sortirien amb els de l’última vespertina.

Van aprovar els quatre punts que ja són a la història: 1.- La consecució de l’amnistia general dels presos i exiliats polítics. 2.- L’exercici de les llibertats democràtiques fonamentals: llibertat de reunió, d’expressió, d’associació -inclosa la sindical-, de manifestació i dret de vaga, que garanteixin l’accés efectiu del poble al poder econòmic i polític. 3.- El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l’Estatut de 1932, com a expressió concreta del dret d’autodeterminació. 4.- La coordinació de l’acció de tots els pobles peninsulars en la lluita democràtica.

Josep Andreu Abelló feia la primera intervenció, connectant amb la legalitat republicana arrabassada el 1939 per la força de les armes, perquè Andreu havia estat president del Tribunal de Cassació. La segona intervenció no va ser menys simbòlica. Agustí de Semir, advocat de detinguts polítics, havia estat falangista i regidor de l’Ajuntament de Barcelona. Era la veu de la reconciliació que hauria de resoldre encara una guerra civil omnipresent. Joan Reventós, líder del Moviment Socialista de Catalunya, va tancar els discursos de la comissió organitzadora. En nom de l’Assemblea d’Intel·lectuals, Xavier Folch, del PSUC, va argumentar el dret d’autodeterminació, referència que havien consensuat el mateix Folch i els independentistes Jordi Carbonell i Carles Jordi Guardiola. La sessió va durar cinc hores, amb trenta-dues intervencions.

Butlleta de subscripció a l’Assemblea de Catalunya amb els seus quatre punts reivindicatius. © Biblioteca del Pavelló de la República-CRAI (Universitat de Barcelona).
Roda de premsa clandestina

La nit del mateix diumenge 7 de novembre de 1971, Pere Ignasi Fages va convocar una roda de premsa clandestina a casa seva. N’eren portaveus Andreu Abelló, Joan Colomines, Josep Solé Barberà i Pere Portabella. L’Assemblea va agafar la policia en fora de joc, però se’n van assabentar a posteriori per una conversa telefònica intervinguda entre dos periodistes que van ser cabdals en la seva difusió internacional: Enric Sopena, de La Vanguardia, i el corresponsal de Le Monde, José Antonio Novais, fitxat des de l’entrevista en la qual l’Abat Escarré denunciava la dictadura. Sopena va ser detingut i interrogat, i després van anar a buscar Pere Fages. Però l’home del cine els va posar en ridícul protagonitzant una fuga de pel·lícula. Quan el van portar a casa per a l’escorcoll, Fages va fugir i els va tancar amb clau. L’atestat policíac era un guió dels Monty Python:

(…) Iniciado el correspondiente interrogatorio negó totalmente cualquier participación en los hechos que se le imputaban y, dada su calidad de importador de películas de arte y ensayo, se creyó conveniente realizar un registro en su domicilio por si el mismo pudiera tener en su morada algún tipo de película política o pornográfica, así como publicaciones o folletos de esta índole. En el curso del registro se hubo de evitar en varias ocasiones que un perro propiedad del inquilino se abalanzara sobre los inspectores actuantes, teniendo que ser encerrado en una terraza de la que consiguió escapar y a este hecho se unió la constante oposición de la sirvienta con la que Fages Mir habló mientras los inspectores luchaban para contener al perro y proseguir el registro, aprovechando un momento de confusión el repetido Fages Mir, cuando se encontraba ligeramente alejado de los funcionarios para huir de su domicilio y perderse, sin que las gestiones realizadas seguidamente en las inmediaciones y en el propio inmueble dieran resultado positivo”.

També van detenir i multar els considerats intel·lectuals orgànics, entre els quals Alexandre Cirici Pellicer, Joan Colomines, Josep Andreu Abelló, Josep Solé Barberà, Marià Vila-Abadal, Josep Benet i Joan Vallvé Ribera. Antoni Tàpies va fer el quadre -que avui és al Parlament- per ajudar a sufragar les multes a base d’edicions diverses. A Benet el va salvar la coartada dels pastissos i que va poder lliurar a la seva dona, Florència Ventura, paperassa compromesa per difondre internacionalment els objectius de l’Assemblea, que havia confegit amb Joan Vallvé i Creus, un dels fundadors d’Òmnium Cultural, pare de Joan Vallvé Ribera.

Foto: Vilaweb

L’Assemblea de Catalunya es va estendre sectorialment, als barris, universitats, col·legis professionals… i va demostrar gran capacitat de convocatòria. També va emetre documents interessantíssims contra la il·legalitat feixista, la denúncia de l’execució de Salvador Puig Antich i el Report de treball sobre la campanya per a l’ús oficial del català, datat a octubre de 1973 i gener de 1974, un dels millors textos, degut a una comissió de nivell acadèmic formada per Jordi Carbonell, Joan Ramon Colomines, Xavier Folch, Carles Jordi Guardiola, Rafael Ribó i Francesc Vallverdú.

El cop més fort a l’Assemblea va ser tanmateix el que li va donar més popularitat. La policia va enxampar el plenari a la parròquia de Maria Mitjancera, al carrer d’Entença de Barcelona. Van caure 113 persones, el dia assenyalat que debutava Johan Cruyff al Barça, diumenge 28 d’octubre de 1973. Els detinguts van fer cap a la presó Model, i no van ser maltractats tret d’un grup de cinc, entre els quals hi havia Jordi Carbonell, que es va negar a parlar en castellà en els interrogatoris.

L’Assemblea va ser de capital importància en les grans manifestacions per l’amnistia del febrer de 1976, a Barcelona, i per la convocatòria de la primera Diada en llibertat, a Sant Boi, el 1976, en la qual Carbonell va cloure en nom de l’Assemblea i Miquel Sellarès va comandar un complex servei d’ordre. Josep Playà i jo en vam ser cronistes i la vam qualificar com “la Gran Conspiració”.

Fuente: Ara 6 de noviembre de 2021

Portada: manifestació convocada a Tarragona per l’Assemblea de Catalunya (Arxiu de la Transició)

Ilustraciones: Conversación sobre la historia

Artículos relacionados

La CT catalana

 

Pequeña crónica de la cultura comunista en Catalunya

 

 

1 Comentario

  1. COMENTARIO DE LUIS CASTRO BERROJO
    Quins temps aquells! A mitjans de desembre em vaig trobar a La Modelo amb alguns dels esmentats i altres menys coneguts, sobretot sindicalistes de CC.OO. del cinturó vermell de Barcelona. Un d’ells, Paco Ruiz Acevedo, va morir fa pocs anys a Cornellà. Me’n recordo d’Antonio Gutiérrez, «Guti», Solé Barberá, Octavi Pellisa (a qui anomenaven «Paliza», de conya), Vidal Villa… Del PSC no n’hi havia ningú i només un d’UGT, que es deia Paulino, sinó recordo malament. La dinàmica unitària i l’ambient amistós regnaven entre els presos polítics de signe diferent, encara que hi havia un petit grup del FRAP que sempre anaven a part, raó per la qual crec que no es va poder treure mai comunicats signats pels «presos polítics de La Model» , ja que ells no estaven d’acord.
    La caiguda de Santa Maria Mitjancera va estar seguida de les detencions de la campanya contra el judici 1.001, que va ser un degoteig fins al dia que va començar el judici a Madrid, que va ser el mateix en què ETA va executar Carrero, president del govern. Precisament aquell dia vaig sortir de la incomunicació a la galeria de presos polítics, que era la quarta. Els presos estaven força inquiets per les notícies que anaven arribant de l’exterior. Alguns temien que gent d’extrema dreta entrés a la presó per agredir-nos. Pel que fa a mi, estava tranquil: almenys tenia coartada i podia demostrar que no havia tingut res a veure amb l’atemptat, del qual, cal dir-ho tot, ens vàrem alegrar
    .
    L. Castro

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here