Magnífic senyor rector de la Universitat Pompeu Fabra

Professors del Consell de Govern

Amigues i amics

Família:

 

Quan vaig assabentar-me que el Consell de Govern d’aquesta Universitat havia decidit atorgar-me un doctorat honoris causa per la meva trajectòria com editor i historiador, em vaig sentir molt afalagat i vaig experimentar una satisfacció molt especial. Però també, immediatament, vaig sentir una fiblada d’angoixa, una mena d’alerta íntima que em va fer baixar del pedestal.  ¿I si aquest honor m’arribava per un excès de generositat de la Universitat Pompeu Fabra, per una mena de happy misunderstanding?

Deixeu-me dir-vos de seguida que la meva feina d’editor no l’he viscuda mai com un treball, sinó com una celebració, i que els deus del llibre sempre m’han beneït — per alguna raó esotèrica pròpia de la seva condició irracional– amb tota mena de ventures que han fet del meu treball una gratificació constant i permanent. Així doncs, em preguntava: ¿perquè mereix un premi una vida de treball que, en ella mateixa, ja ha estat un premi? He fet per esbrinar-ho.

Ilustración de Eugènia Anglès para el libro ‘Historia de los libros perdidos’, de Giorgio Van Straten (ed. Pasado & Presente, 2016)

És possible que el Consell de Govern s’hagi emmirallat davant el mosaic que he anat construint al llarg de 55 anys de treball editorial. Si aquest és el cas, he de dir amb orgull, potser amb petulància, que el Consell no va errat: el mosaic és certament esplèndid.

Tanmateix un mosaic –un trencadís— es va construint amb peces de diferents formes i colors, amb tessel.les de materials preciosos que cal col.locar sobre un llit d’aglomerant amb un  disseny prèviament establert. És la qualitat intrínseca d’aquestes tessel.les –que no he fet jo— allò que fa l’excel.lència del mosaic, i no el treball de l’artesà que sitúa les peces sobre el disseny previ, que és la que ha estat i és la meva feina.

Manuel Sacristán, Josep Maria Calsamiglia, Mario Bunge y Alexandre Argullós, ante la fachada del edificio de Ariel en Esplugues de Llobregat (foto: El País)

Aquest disseny previ sobre el llit d’aglomerant tampoc no l’he fet jo: és el resultat d’una feliç circumstància personal. Vaig tenir la sort de començar la meva vida editorial a Ariel, una casa dedicada a l’edició de llibres d’altíssima qualitat intel.lectual. Allí vaig conéixer un grup d’acadèmics que representaven la voluntat de reprendre la tasca cultural pròpia de l’època republicana estroncada pel cop d’estat feixista i per la guerra civil. Entre ells, Josep M. Calsamiglia, Joan Reventós, Ángel Latorre, Fabià Estapé, Salvador Giner o Jordi Nadal, també doctor honoris causa per aquesta Universitat, qui em va introduir a la història econòmica i em va fer traduir el primer llibre de l’historiador italià Carlo M. Cipolla que es publicava a Espanya. També vaig conéixer a Ariel un jovencell, pero ja savi,  Francisco Rico, que acabava de tornar dels Estats Units.

De tots ells, dos col.laboradors externs d’Ariel, a qui aleshores només m’unia la militància antifranquista comuna, van ser fonamentals per a la meva educació intel.lectual i fins i tot sentimental. Estic parlant de Manuel Sacristán i de Josep Fontana. Del primer  -un dels filòsofs més importants del segle XX-, vaig aprendre a pensar lògicament i a entendre que el treball intel.lectual comporta una gran responsabilitat personal a la que em referiré més endavant. Del segon –un dels historiadors més importants del segle XX-,  ho vaig aprendre gairebé tot. Josep Fontana, professor d’aquesta Casa, fundador de l’Institut d’Història Jaume Vicens Vives, mort –només biològicament— ara fa 14 mesos, va ser al llarg de prop 50 anys el mestre i l’amic que tothom voldria tenir.   

Manuel Sacristán (foto: El Porteño)

No he explicat mai públicament com va ser de generós amb mi Josep Fontana en aquells temps. Tot i que ell no ensenyava a la meva Facultat de la vella Universitat de Barcelona, li vaig demanar si voldria dirigir la meva tesi de doctorat. De seguida va dir-me que sí i va començar a treballar amb mi introduint-me a l’estudi d’autors que m’havien d’influir i que, amb el temps, acabaria editant: Ernest Labrousse, Pierre Vilar, Eric Hobsbawm, Franck O. Darvall, Edward Palmer Thompson… Endut del seu entusiasme i de la seva generositat, Fontana va proposar-me d’anar a treballar com a professor ajudant seu a la Universitat Autònoma de Barcelona el curs 1976-1977, quan ell acabava de deixar la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la Universitat de València. L’oferiment era molt generós, certament, però jo tenia altres plans:  feia mesos que buscava financiació per fundar una nova editorial on pogués editar els libres que Ariel no podia o no gosava publicar per por de la censura. Érem a 1975 i tothom vèia amb esperança la fi imminent de la dictadura.  De manera que, fent el cor fort, vaig anar a veure Fontana i li vaig explicar -una mica compungit– els meus projectes que anul.laven els seus: “Ho entenc perfectament –va dir-me–. No et preocupis perquè a la història també se la pot servir des del món editorial: el meu mestre ho va fer”. I tot seguit se’m va oferir a ajudar-me en tot el que pogués a tirar endavant la nova editorial. Mai, al llarg de 50 anys, no va fer-me cap retret per haver deixat penjada la tesi i per haver-lo deixat penjat a ell. Uns mesos després d’aquesta conversa,  neixia Crítica, que va publicar els seus primers libres d’història a l’octubre de 1976 justament quan jo hauria hagut de començar el curs universitari com ajudant seu.

La idea de la història que jo m’havia anant construint abans de conéixer Fontana responia a la línia de l’escola francesa dels Annales, aleshores de moda. A la Universitat, Emili Giralt m’havia fet llegir els Combats pour l’histoire, de Lucien Febvre, i Les rois thaumaturges, de Marc Bloch. Un text del primer va posar-me davant dels ulls un panorama que jo ja havia entrevist o intuit: “La història –dèia Febvre—cal fer-la amb tot allò que l’historiador troba: amb paraules, amb signes, amb paisatges i amb teules, amb rocs i males herbes, amb eclipsis de lluna i cabeçades de cavall; en una paraula: amb tot allò que pertanyent a l’home depén de l’home, serveix l’home, expressa l’home i les seves formes de ser”.

Josep Fontana, Eric Hobsbawm y Gonzalo Pontón en Barcelona, 2007 (foto cedida por Gonzalo Pontón)

Era aquesta apel.lació a una història total el que m’interessava, tot i que no vaig comprendre bé les seves implicacions fins que no vaig conéixer Fontana i, més tard, Pierre Vilar. Tanmateix, la meva concepció de la història no era la de Febvre ni la de l’escola francesa. Per a mi, la finalitat última de la història, més enllà d’estar d’acord en usar tot els materials per fer-la, era l’entera comprensió del món. Pensava aleshores –i ho segueixo pensant ara— que tot el coneixement humà forma part de la història: la filosofia, l’economia, la política, el dret, la lingüística, les ciències físiques i biològiques… perquè les conquestes de l’esperit humà  –és a dir, la transformació del món material per mitjà del treball– no són més que història de la humanitat mateixa, història de la realitat que canvia i evoluciona. La ciència històrica, almenys la que jo estimo, no és una ciència freda; és un eina per a la formació d’una consciència crítica que, com va deixar escrit Fontana: “serveixi per explicar els problemes essencials dels homes i les dones del nostre temps i que aporti alguna ajuda per resoldre’ls. Deixem la mera erudició per als acadèmics, i les commemoracions per als polítics i per al bisbes”. En la meva condició d’autor he tractat de ser fidel a aquesta concepció de la ciència de la història.

Ara s’entendrà, potser, que jo hagi tractat de construir el meu mosaic editorial amb tota mena de peces, amb les millors tessel.les del coneixement que he pogut aplegar; és per això que he publicat tants libres d’història, és clar, però també de filosofia, de política, d’economia, de filologia, de ciència… fins a arribar a més de 2.000 títols d’autors inoblidables, com ara Ramón Carande, Jean Piaget, Ludwig Wittgenstein, Marcel Bataillon, Marc Bloch, Rita Levi Montalcini, Noam Chomsky, Manuel Azaña, Vere Gordon Childe, Umberto Eco, Américo Castro, Stephen Hawking, John K. Galbraith, Ludovico Geymonat, John Maynard Keynes, Pierre Vilar, Fernando Lázaro Carreter, Josep Termes, Richard Feynman, Julián Zugazagoitia, John H. Elliott, Adela Cortina, Jordi Nadal, Gabriel Jackson, José Carlos Mainer, Edward Thompson, Stephen J. Gould, Henry Kamen, Amelia Valcárcel, Albert Soboul, Ernest Lluch, Julián Casanova, Eric J. Hobsbawm, Aurora Egido, Ronald Fraser, Emilio Lledó, Ian Gibson, Borja de Riquer, Paul Krugman, María Dolores Albiach, Antony Beevor… 

Gonzalo Ponton durante la entrega del Premio a la Edición al consejero delegado de Editorial Crítica en Bilbao (foto:  Iñaki Andrés)

Amb aquests autors, i els molts altres que no citaré ara, jo aspirava a oferir amb el meu mosaic una determinada interpretació del món, sí, però també crèia i crec que la conformació plural del mosaic permetria reflexionar sobre la possibilitat de canviar-lo.

Però si algun mèrit té aquest mosaic que representa la meva vida d’editor aquest mèrit rau en d’altres: en primer lloc, i per damunt de tot, en l’esforç dels treballadors i col.laboradors d’Ariel i de Crítica, alguns dels quals veig aquí avui amb gratitud i afecte. Us prego em perdoneu si no puc citar ara tots els vostres noms, perquè sou molts, però no m’oblido del de ningú. Després, en la col.laboració de Josep Fontana, òbviament, però també en un grup de professors universitaris als quals us demano em permeteu retre homenatge avui, aquí: Manuel Sacristán, qui s’ocupava d’editar les obres de Marx i Engels; Francisco Rico, senyor de la filologia i dels clàssics de la literatura espanyola; Mª Eugènia Aubet i Domingo Plácido, responsables d’arqueologia,  prehistòria i història antiga; Julio Valdeón, d’història medieval; Julio Segura, d’economia; Victòria Camps,  d’ètica i filosofia; José Manuel Sánchez Ron, de física i cosmologia; José Manuel Blecua, d’ensenyament secundari. Tots ells, també, autors de Crítica.

Colaboradores de la editorial Crítica en diferentes especialidades y momentos: Francisco Rico, Mª Eugènia Aubet, Domingo Plácido, Julio Valdeón, Victòria Camps,  Julio Segura, José Manuel Sánchez Ron y José Manuel Blecua

Si aquests savis garantien la qualitat de les tessel.les, també és cert que em servien com a referents en les meves relacions amb el món editorial internacional. A les reunions de treball privades que en aquella época feliç fèiem alguns editors durant les fires del llibre de Frankfurt o Londres, jo practicava l’art d’això que els anglesos en diuen name-dropping, és a dir, fardar de col.laboradors. L’editor André Schiffrin, de Pantheon Books que, juntament amb la Fanchita González Batlle, de La Decouverte-Maspéro, Renato Zangheri, d’Editori Riuniti i jo constituíem aquell grup d’afinitats electives, va arribar a dir-me que el consell editorial de Crítica tenia una alçada intel.lectual superior a la dels consells de les mítiques editorials Einaudi o Gallimard, que ell coneixia molt bé. Així s’explica, per exemple, que –com acaba de dir el professor Albareda– Crítica fos triada immediatament per representar la cultura espanyola en un projecte conjunt de cinc editorials europees per col.laborar a la construcció cultural d’Europa juntament amb la italiana Laterza, la francesa Les Éditions du Seuil, l’anglesa Basil Blackwell i l’alemanya Beck Verlag. La col.lecció, dirigida per l’historiador medievalista francès Jacques Le Goff, va iniciar-se el 1993 amb la publicació simultània en cinc llengües d’obres com ara La búsqueda de la lengua perfecta, d’Umberto Eco; La Europa de la Ilustración, d’Ulrich Im Hof; Las revoluciones europeas, de Charles Tilly, la Historia de la población europea de Massimo Livi Bacci o Europa ante el espejo, de Josep Fontana, obra aquesta que es va traduir a més d’una dotzena de llengües i va donar a conèixer el meu mestre fora de les nostres fronteres.

He dit que he estat molt afortunat en el desenvolupament de la meva tasca d’editor. Hauria d’haver dit, també, que aquest treball ha estat   una benedicció per a mi perquè, entre altres coses, m’ha permès conrear l’amistat i, si em perdoneu la presumpció, també l’afecte d’alguns gegants de la historiografia mundial: de Pierre Vilar, d’Eric Hobsbawm, d’Edward Thompson, de Gabriel Jackson, de John Elliott, d’Henry Kamen, de John Lynch, d’Ian Gibson, de Ronald Fraser, d’Antony Beevor… De tots ells vaig aprendre de manera informal en trobades, dinars o a través de la correspondència (era un temps en que s’escrivien cartes) potser sense que ni ells tan sols s’adonessin. Aquest mestratge ad libitum no va ser però cap obstacle per a crear una certa complicitat en una visió del món més o menys compartida, salpebrat el rigor analític de les converses sobre història per un distanciament irònic que, de vegades, virava cap a un improbable cinisme, única defensa, potser, de qui ens sabíem perdedors en un món que rebutja el pensament. Però no hi havia cap aristocratisme intel.lectual en això; ben al contrari, sempre es produïa una certa transferència de cotidianitat. Recordo un dia, a París, quan després de dinar prop de la Sorbona, Pierre Vilar em va convidar a fer un cafè a casa seva per continuar amb la xerrada que havíem encetat sobre el pecat que un historiador mai no ha de cometre. Vivia al Quai de la Rappée, a la rive droite del Sena. Des del seu balcó em va fer notar un esplèndid edifici enfront mateix de casa seva però a l’altra banda del riu. “Sap qui vivia en aquella casa?” va etzibar-me d’un cop. Jo maldava per localitzar en la meva memòria el nom d’algun possible historiador, com ara Labrousse o Simiand, però, en adonar-se del meu astorament, Vilar va dir-me amb un somriure murri: “La guapíssima Michèlle Morgan”.

Pierre Vilar con Manuel Tuñón de Lara en Santander (1981) (foto: Atelier Pierre Vilar)

Recordo, també, que en una trobada a Madrid, Eric Hobsbawm, que m’explicava perquè ell no havia abandonat el Partit Comunista després dels fets d’Hongria de 1956, tot de sobte es va aixecar i em va dir que ja era hora de dinar i que volia menjar perdius. Era la una i jo vaig dir-li que si s’adaptava a l’horari espanyol em comprometia a portar-lo al restaurant que fèia les millors perdius estofades d’Espanya. El restaurant era a Toledo, de manera que vam agafar un taxi cuita-corrents i a les tres arribàvem a Casa Adolfo. Hobsbawm va disfrutar tant de les perdius que no va badar boca durant tot el dinar. En sortir del restaurant es va aturar i tot d’una se’m va llençar als braços per mostrar-me el seu agraiment; ell, un britànic tocat i posat. Temps després ens vam retrobar a Barcelona i jo, que m’havia oblidat totalment d’aquell episodi culinari, me’l vaig endur a dinar, per festejar-lo, al que passava per ser el millor restaurant de marisc de Barcelona. Hobsbawm llegia i rellegia la carta girant-la del dret i del revés mentre el cambrer s’estava al seu costat una mica neguitós. Tot d’una el vell historiador va preguntar-me: “How do you say partridge in Catalan?”.

En el pròleg de presentació del Gran Diccionario Enciclopédico Grijalbo que, en la meva inconsciència de joventut, vaig gosar dirigir, Jorge Luis Borges va escriure: -. Tal vegada els avenços tecnològics o les condicions del mercat modificaran el seu treball, però no la seva funció social ni tampoc les seves responsabilitats d’ordre econòmic i cultural, ben evidents, però, sobretot, la seva responsabilitat personal. Va haver un moment a la vida de Crítica en que es deia a les universitats que aquesta editorial feia o desfeia els catedràtics d’història. Era una exageració evident, però no una falsedat total. Quan jo prenia la decisió última de publicar una tesi doctoral, o una investigació madura, sabia que podia ajudar l’autor en la seva carrera universitària. I quan decidia no publicar un original, era molt conscient no nomès de la decepció que causaria en l’autor, sinó també que podia perjudicar-lo en el seu treball acadèmic.  Aquesta és la mena de responsabilitat personal a què em referia i que jo mai no he defugit hagi encertat o no. L’editor de llibres de ciència  necessita una axiologia –el que és valuós, estimable, digne de ser honrat, segons que ho defineixen els filòsofs–  que, tanmateix, no està en condicions d’interpretar tot sol perquè ningú no posseeix tots els coneixements, i per això necessita el concurs dels especialistes, i jo n’he tingut els millors com ja he dit.  Però sembla evident que aquesta mena d’editor necessita també una ètica i una estètica si el que vol construir és un mosaic sòlid i obert que aguanti el pas del temps i que construeixi futur.    

Stand de Pasado & Presente en la feria del Libro de Barcelona de 2017

Perquè aquest mosaic editorial és com el vel de Penèlope: cal recomençar-lo cada dia. Quan el 2009 vaig fer 65 anys, els meus socis van decidir que m’havia arribat l’hora de la jubilació. Pobres, no sabien que no hi ha manera de jubilar la passió editorial. Així, doncs, vaig reprendre la tasca d’anar posant més tessel.les al mosaic de la meva vida d’editor, ara sota l’advocació de Pasado & Presente. En realitat ha estat molt fàcil: les peces m’han arribat de seguida embolcallades en els llaços de l’ amistat i de la complicitat. Fontana el primer, naturalment, però també Antony Beevor, Jordi Maluquer de Motes, José Manuel Sánchez Ron, Ramón Villares, Chris Wickham, Bartolomé Clavero,  Ricardo Robledo, Jordi Nadal… Però també de nous autors que volen construir futur: Markus Gabriel, Sean Carroll, Juan Carlos Losada, Lawrence Krauss, David Jou, Eduardo González Calleja, Neil Faulkner…

Un cop més els deus del llibre em somriuen i m’afalaguen: ara, valent-se de la Universitat Pompeu Fabra com només ells ho poden fer, em conviden, per dir-ho amb versos de Joan Brossa, a pujar “al pedestal amb altivesa…/ I jo sense sortir de la sorpresa…”.

Moltes gràcies.     


Video -resumen del acto

Imagen de portada y video-resumen del acto: web de la Universitat Pompeu Fabra.


 

Artículo relacionado

¿Para qué sirve la historia?

 

 

 

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here