Aquest llibre recull onze textos  relacionats tots ells amb el món rural del segle XVIII i la primera meitat del XIX. La vigorosa oposició de la pagesia a les reformes liberals del primer terç del segle XIX i la seva participació en els moviments contrarevolucionaris —que no pot assimilar-se, però, a la defensa dels projectes del clergat o dels cercles polítics absolutistes—, l’evolució de la renda feudal a Catalunya al final de l’Antic Règim, i el paper de l’especialització vitivinícola en el creixement de l’economia catalana del set-cents són els tres eixos que articulen els articles aplegats en el llibre.
Jaume Torras Elias*

Pròleg

Aquest llibre recull onze textos, entre articles i comunicacions, escrits i publicats en  diferents moments i circumstàncies, però relacionats tots ells amb el món rural del segle XVIII i la primera meitat del XIX. Cada text pot ser llegit independentment dels altres, atesa l’amplària del període i la varietat dels temes. Tanmateix, l’índex els ordena en tres blocs que agrupen textos afins per la cronologia a la qual es refereixen o les qüestions que tracten. Cal afegir que no s’ha alterat el contingut original dels textos ni tampoc l’aparell crític que inicialment els acompanyava.

Pagesia i moviments absolutistes
Els quatre primers textos del llibre es refereixen al període immediatament posterior a la Guerra del Francès, uns anys marcats per la desordenada confluència de lluites pel poder, insurreccions populars i la intervenció militar de la Santa Aliança. L’agonia de l’Antic Règim, de la monarquia absoluta i de l’Església omnipresent i intocable, es va accelerar a partir de la revolució liberal de 1820, que restablia l’efímera Constitució de 1812 i introduïa canvis radicals en l’administració civil i en les institucions eclesiàstiques, com l’exclaustració de monjos i frares i l’inici d’un procés de desamortització de béns de l’Església.

El 1821 ja prenia forma un ordre nou, que en gran part de la Catalunya rural seria vist com una amenaça inquietant: alterava jerarquies locals respectades de sempre, introduïa canvis en la propietat rústica i la seva titularitat…Per això, les reaccions de la pagesia no són una qüestió menor en la història d’aquell període. L’hostilitat del món pagès contra els governs del Trienni Constitucional i els seus partidaris ha estat objecte d’interès per a la historiografia, que n’ha fet diferents lectures. Una interpretació l’atribueix a la pressió clerical sobre una dòcil massa de pagesos a qui hauria arrossegat a la causa absolutista. Una causa que en gran part compartia l’Església però que era aliena a la majoria de pagesos.

Una perspectiva diferent, però que no és incompatible amb aquesta, posa l’accent en la pobresa crònica de moltes famílies pageses que no posseïen altra cosa que el seu treball, quan en tenien. Això empenyia els homes, els joves sobretot, a allistar‑se, voluntaris, en una incipient tropa reialista en la qual no es passava gana. O bé s’incorporaven a partides de guerrillers, d’àmbit generalment local i comarcal però efectives gràcies a l’experiència encara viva de la Guerra del Francès. Val a dir que l’èmfasi en la pobresa com a factor causal primer de les insurreccions és també un reconeixement de la incapacitat o la negligència del liberalisme urbà davant les necessitats i aspiracions de la pagesia.

Marià Fortuny, esbós de La guerra dels Matiners (1854-1856), Museu d’Art i Història de Reus

El clergat, més proper al medi rural i amenaçat directament per la legislació liberal, clamava des de la trona contra la impietat dels governants i furgava en la frustració popular i el ressentiment contra els que es beneficiaven de la revolució. D’això n’és força expressiva una dècima del dominicà Tomàs Bou que circulava el 1821, l’any de l’exclaustració dels ordres regulars, i que va més enllà de la defensa del rei i l’església:

Vaya, ques bona camorra // Ques tracti sols de acabar // Los frares sens may parlar // De la mala gent que corra! // ¿A quants nos llevam la gorra // Y habem de fer besamans // Que son los nostres tirans?// Quants metjets y apotacaris // Quants advocats, quants notaris // Y usurers y comerciants?// Aquí comensar deuría la gran reforma del dia // No pas en Religió.1

No són pocs els impresos de propaganda absolutista dels anys del Trienni Constitucional (1820‑1823) que són obra de frares o de capellans i s’adrecen a una audiència rústica i que no sabia de lletra. Sovint l’autor els dona forma de diàleg entre dos personatges, un dels quals predica l’homilia política del moment mentre l’altre l’escolta embadalit.

Observar la vinculació de la pagesia amb els moviments absolutistes del Trienni, després la guerra dels malcontents i els anys que segueixen pot esbiaixar la interpretació de les seves reaccions, fent‑les entendre com si fossin les d’una joguina de la clerigalla rural. O veient la pagesia com una classe subalterna, obedient, potser el gresol d’un carlisme llavors encara no nat.

Imatge utilitzada a diferents publicacions sobre la guerra dels malcontents

Certament es veu així quan l’observador enfoca la seva mirada cap endavant, quan la guerra entre liberals i carlins dominava l’horitzó i en la tropa carlista s’enrolaven tants voluntaris addictes a la causa. Però la Catalunya rural, amb tota la seva diversitat, tenia darrere seu una experiència secular d’acció en comú, de reacció davant l’adversitat i contra agressions a la seva manera de viure i d’entendre el món. Les idees, conviccions i aspiracions nascudes d’experiències col·lectives podien mantenir viva una memòria compartida, però no tenien expressió escrita, no podien tenir‑la. Això no ha d’implicar que en la reacció contra els governs del Trienni no hi hagués comportaments propis, apresos d’experiències passades, tal vegada acreditades només per la seva antiguitat.

Arran de la revolució de 1820, a gran part de la Catalunya rural es prenia partit per la contrarevolució. Ara bé, mirada de prop i en detall, la seva contrarevolució no era ben bé la dels frares i capellans, bisbes inclosos, i menys encara la dels cercles polítics absolutistes, gent com el baró d’Eroles o el marquès de Mataflorida i tutti quanti. Potser en episodis com la revolta dels malcontents, el 1827, es podria trobar algun ressò d’aquestes dissonàncies.

Sortida d’una partida carlista (foto: web de l’Ajuntament d’Avinyó)
Renda feudal i lluita de classes

La diversitat de formes polítiques i l’estructura de classes entre països europeus ha estat interpretada per alguns historiadors a partir dels canvis esdevinguts en el sistema agrari des d’un ordre feudal —que era lluny de ser uniforme— fins als inicis de l’ordre social i econòmic del capitalisme. S’ha escrit sobre una via prussiana, de compromís amb elements feudals, i sobre la via anglesa que precoçment havia donat lloc al predomini de la gran propietat. D’una híbrida via francesa se’n destaca la consolidació de les explotacions pageses petites o mitjanes, amb la consegüent millora de la condició social i econòmica d’aquesta pagesia. Alhora, altres analistes subratllen que el gruix considerable d’aquesta agricultura de la mediocritat ha alentit el desenvolupament capitalista i la modernització política. Sigui en termes de via o bé model, l’expressió tan estilitzada d’allò que en una altra perspectiva s’ha etiquetat com a transició del feudalisme al capitalisme es fonamenta diversament: en factors econòmics «objectius» en alguns exemples, mentre que en altres es fa més èmfasi en la «lluita de classes» o conflicte entre la força de treball i l’apropiació del seu producte. Però l’escenari per on corre la via és el món rural, necessàriament, perquè en societats preindustrials el producte social procedeix molt majoritàriament d’aquest món i allà treballen i viuen els productors.

La renda feudal materialitza, en diferents formes d’ingrés, l’apropiació per la classe dominant d’una part variable del valor creat per la força de treball. No es confon amb la renda de la terra, compatible amb l’ordre liberal capitalista, sinó que s’obté amb la imposició d’un conjunt de «drets» institucionalitzats des del poder i que regulen l’apropiació de part del producte social. Hi havia «drets», o més ben dit càrregues feudals, que atribuïen al seu titular una part proporcional de la collita, o de la pesca, o del ramat; també hi havia càrregues fixes sobre terres de conreu, en diner o en fruits, i càrregues personals com la quístia. O, en dominis senyorials, càrregues sobre la circulació de mercaderies i la celebració de mercats; i fins pràcticament l’abolició dels drets feudals, hi havia monopolis senyorials sobre molins d’oli o de farina, o el forn del senyor.

L’explotació de tants drets, i tan heterogenis, passava per treure’ls a subhasta pública, que n’adjudicava el control i l’aprofitament a arrendataris solvents durant el termini i sota les condicions que s’establien en la licitació. A llarg terme, als titulars —laics o eclesiàstics— de drets feudals i a la força de treball que els havia de sostenir van afegir‑se més actors: els primers arrendataris, els seus subarrendataris locals i agents diversos de l’administració dels dominis del senyor. En els diferents esglaons d’aquesta escala hi havia capacitats i interessos diferents, des dels arrendataris primers, que podien ser companyies de comerç potents, els subarrendataris locals, que podien ser pagesos benestants o aspirants a ser‑ho… En vigílies de les crisis polítiques que van ensorrar d’una o altra forma l’Ancien Régime, la lluita de classes entorn de la qüestió feudal no tenia només dos bàndols enfrontats. Van ser més.

Exvot que representa una família pagesa a l’interior d’una masia, 1858 (foto: Enciclopèdia Catalana)
Especialització agrícola, viticultura i indústries rurals

En una societat preindustrial com ho era la catalana del Set‑cents, el creixement econòmic, quan n’hi ha, ve sobretot de l’aprofundiment de la divisió del treball i l’especialització territorial, impulsades per la grandària del mercat. En aquest context, especialització vol dir concentració en una determinada activitat dels recursos físics, humans i financers que es repartien abans entre altres activitats. Les fluctuacions d’una economia com aquesta estan associades al moviment de la població, que condiciona el nombre i la força i traça dels braços que es poden mobilitzar amb finalitats productives.

Tot i la incertesa de les fonts censals del Set‑cents, no es qüestiona el creixement demogràfic del Principat però sí la seva intensitat. Si acceptem els resultats proposats per Llorenç Ferrer i Alòs a partir de les sèries de baptismes de 254 parròquies, la població catalana en 1787 devia situar‑se entre 1 milió i 1,1 milions, potser un 70 % més que la del 1718, i l’increment hauria estat molt desigual segons comarques, més fort en general a les meridionals.2

Com a tantes altres regions mediterrànies, la vinya era un conreu ben arrelat a Catalunya des de temps immemorials i així mateix ho era l’elaboració de vi per a consum domèstic i també amb finalitat comercial. Però no es pot parlar amb propietat d’especialització vitivinícola fins al darrer quart del segle xvii, quan a diverses comarques del litoral català es va intensificar la vitivinicultura amb orientació comercial i exportadora. L’impuls era fonamentalment exogen.

Feines vitivinicoles (gravat de Miranda i Smeeton, s.d., col.l. J. Huguet, foto Enciclopèdia Catalana)

La guerra comercial entre la França de Colbert i la República Holandesa, iniciada en la dècada de 1660 amb aranzels discriminatoris, es va convertir a partir de 1672 en guerra de debò, que va apartar els mariners i comerciants holandesos, i també els anglesos, de la costa atlàntica de França. Així s’obria a les regions vitícoles de la Mediterrània l’oportunitat de suplantar els proveïdors francesos dels aiguardents i esperits que fins aleshores comprava el comerç holandès per redistribuir‑los en altres mercats. A Portugal i a Andalusia hi havia comarques que exportaven vins d’alta qualitat, principalment a Gran Bretanya. Però no era això el que demanava el comerç holandès. A la Corona de Castella l’impost reial de la octava parte sobre el valor de l’aiguardent s’havia convertit en els anys 1630s, per tal de controlar‑ne la producció i la venda, en estanco real, un monopoli l’arrendatari del qual tenia la «única y privativa facultad de fabricar y vender aguardientes». A la Corona d’Aragó, en canvi, aquest tràfic era lliure o, si de cas, sotmès a privatives municipals de venda però sense entrebancs per a l’extracció. Afegida a una anterior però encara modesta dedicació vitícola en algunes comarques costaneres, la diferència de tractament fiscal representava un avantatge competitiu determinant i configurava un mercat més atractiu per als compradors estrangers. Els contemporanis n’eren ben conscients, d’això i de la necessitat de preservar aquest ram d’exportació. Una de les condicions que va haver d’acceptar Felip V per ser reconegut a la Cort catalana de 1701‑2 era que cap oficial reial no podria interferir la lliure extracció de vins i aiguardents perquè:

lo Principat de Cathalunya summament interessa en poder traurer, y enviar liberament a altres Regnes, tant de la Real Corona de V. Magestat com en altres los fruyts, y altres coses de que abunda, y en particular lo vi, tant en especie com fet de aquell ayguardent; del qual per cullirsen vuy tanta abundancia no podria beneficiarse, no trahentne liberament fora del Principat.3

Amb el final de la Guerra de Successió semblava que es tancaria la «finestra d’oportunitat» que a Catalunya havia permès la creació i l’expansió d’una economia agrària orientada a la producció, transformació i exportació dels seus productes a mercats llunyans. Els tractats de 1713 entre França i les Potències Marítimes tenien com a resultat, entre altres coses, que mariners i comerciants britànics i holandesos tornessin a la costa atlàntica de França, tant de temps tancada per a ells. Per proveir‑se de conyac podien ara anar a Cognac. Més bo potser que no l’aiguardent que compraven a la platja de Salou o al mercadal de Reus a més bon preu. D’altra banda, els productors catalans d’aiguardent, com els valencians i els mallorquins, perdien l’exempció de l’estanco del aguardiente amb l’avantatge competitiu que havia representat abans.

Playa de Vilanova i la Geltrú (foto: Masia d’en Cabanyes)

Sense abandonar la relació amb els mercats del Nord europeu, que seguirien essent fonamentals, els aiguardents catalans van entrar en un mercat que coneixien però que fins aleshores era marginal: les colònies americanes d’Espanya, on estarien a cobert de la competència francesa. A mitjan segle xviii, el mercat colonial ja consumia el 20 per cent de les exportacions catalanes d’aiguardent, i en els anys 1780 i 90 més d’un terç. En les dècades finals del segle i enmig de brutals fluctuacions causades per les guerres marítimes, l’exportació de vins i sobretot d’aiguardents arribava a valors fins aleshores impensables. La Catalunya vitivinícola era imprescindible per a la viabilitat del sistema d’intercanvis exteriors d’una economia preindustrial complexa, que havia d’importar subsistències com el gra o la pesca salada però també materials semielaborats o primeres matèries per a la seva indústria més nova, la del cotó.

La Catalunya vitivinícola que era l’eix d’aquest sistema havia crescut, per la intensificació del conreu i també estenent‑se territorialment, desplaçant altres conreus i altres activitats. En algunes comarques per on s’estenia l’especialització vitivinícola, altres activitats declinaven o s’extingien, entre altres raons perquè les feines lligades a l’expansió vitícola i comercial xuclaven braços i cabals. És clar que no hi ha incompatibilitat entre telers i alambins, que podien trobar‑se en un mateix poble. L’hàbit de consumir aiguardent arrelava també a les viles tèxtils, fet que multiplicava les fassines per a satisfer aquesta demanda local. I el creixement de la població impulsava en la segona meitat del segle la rompuda de terres pobres i escabroses per fer‑hi vinyes perquè no s’hi podia fer altra cosa. Però l’especialització vitícola entesa com a producció massiva per a l’exportació era una altra cosa. Era per exemple la que donava lloc a un paisatge agrari com el del Camp de Tarragona, que sorprenia i alhora preocupava els visitants acostumats a altres paisatges, com el jesuïta i erudit valencià Antonio Ponz, que en el seu Viaje de España escrivia el 1787, referint‑se al Camp de Tarragona:

Su cultivo, especialmente de viñas, es exorbitante (…). El descuido en el cultivo de granos y la predilección a las viñas trae consigo muchos inconvenientes, y son que una larga guerra y otras razones, pueden hacer que caigan, como se ha visto en la última, las extracciones de aguardientes y vinos; y siendo éstos la causa de que apenas se coja trigo para la tercera parte del año, y lo mismo aceite, puede verse toda la tierra en una suma necesidad.4

No faltaven raons per comentaris com aquest des de l’entrada d’Espanya, al costat de França —i contra Anglaterra— en la guerra de la independència nord‑americana i els conflictes subseqüents amb les seves conseqüències devastadores sobre el comerç atlàntic.

Aprenents de paraire (imatge del blog Olot 1700)

El sistema productiu que havia permès que la població catalana pogués créixer sense arribar a fregar el sostre malthusià era molt dependent d’un sector exterior sotmès a massa sotragades i l’estructura agrària de base grinyolava i esbufegava. Mentre l’especulació mercantil creava fortunes i n’ensorrava, els salaris rurals eren cada cop més lluny dels preus de les subsistències: a la Catalunya interior, el Vuit‑cents començaria amb sous i jornals d’un poder adquisitiu força inferior al que tenien en començar l’últim terç del Set‑cents.

La Catalunya vitivinícola no era el motor únic de dinamisme econòmic i de creació de feina en un Principat en creixement demogràfic. La draperia medieval, arrelada en ciutats i viles i organitzada en gremis, havia entrat des del segle XVII en un període de canvis en la localització, la producció i l’organització corporativa que Pierre Vilar subratllava a Catalunya dins l’Espanya Moderna: «del 1600 al 1640 la principal indústria catalana [vol dir la fabricació de teixits de llana] emigra de la ciutat al camp, i canvia la seva forma medieval gremial per una forma capitalista de la distribució del treball».5 Processos semblants de relocalització es produïen en altres centres tèxtils europeus en el mateix període.

A la Catalunya del segle XVIII la fabricació de roba de llana va anar creixent en volum de producció, varietat de productes i implantació territorial. Aquesta última es podia dibuixar, a la segona meitat del Set‑cents, com una faixa que aniria, grosso modo, de Camprodon i Olot cap a la Plana de Vic i el Lluçanès, eixamplant‑se per abraçar també el Berguedà, el Bages i el Moianès i prolongar‑se des d’allà cap al Vallès i la rodalia de Montserrat fins l’Anoia. De viles amb tradició tèxtil llanera antiga se’n trobaven dins d’aquesta faixa, però hi predominaven pobles i poblets en què la filatura i el teixit de la llana podien conviure amb la dedicació agrària de la majoria de les famílies pageses d’aquelles comarques. Interessa destacar, en aquest punt, que la pluriactivitat de famílies i explotacions pageses que intercalaven en el seu calendari agrari feines diferents però necessàries no s’ha de confondre amb la indústria rural dispersa nascuda d’aquella «emigració de la ciutat al camp», però que era dependent del medi urbà o vilatà que li obria mercats i la controlava. Aquesta era una indústria subordinada, però que creava un paisatge social nou en el món rural i una dinàmica demogràfica altrament insostenible.

Gravat d’una fàbrica tèxtil a Barcelona, a finals del segle XVIII (imatge: Enciclopèdia Catalana)

El cop d’ull sobre pobles de la Plana de Vic d’un observador agut i ben informat, Francisco de Zamora, oidor de la Real Audiencia de Catalunya, ens dona una imatge viva d’aquestes indústries i el seu entorn. Zamora escrivia en 1787, quan es publicava el comentari, ja esmentat, d’Antonio Ponz sobre la viticultura del Camp de Tarragona. A la Plana de Vic, en opinió de Zamora,

el modo de mantenerse tanta gente en poco terreno es que en las villas y lugares casi todas son gentes de oficio: y los demás, empleados de fábricas de pelaires (vol dir: treballadors en obradors de paraire). Y estas, además de esto, todavía se emplean en la agricultura, y en cualquier tiempo del año que haya buena sazón, todos salen al campo; y al invierno y en días de lluvias trabajan en sus casas. Los que no tienen oficio, en días de estorbo hacen la cocina y demás mecánicas de casa, y la demás familia se ocupa en hilar. La comida de todo el año es la harina del maiz y el pedazo de tocino. El vino usual pocos lo beben; pero yendo corrientes las fábricas de pelaires, todos viven acomodados. Pero si no andan bien las fábricas, especialmente las de pelaires, todo son trabajos, porque toda la tierra (…) está poseída por los dueños de las masías, que son muy ricos, y la gente de las villas y lugares no tienen más que sus manos e ingenio. 6

La descripció que fa Zamora es podria titular «El segle del proletariat rural», com ja va fer Jan De Vries per referir‑se al desplaçament de manufactures urbanes al camp durant els segles XVII‑XVIII.7

Notes

 

1. QUATRE CONVERSES entre dos personatges dits ALBERT Y PASQUAL. Autor Lo R.P. Lr. Fr. Thomas Bou, Barcelona, Impremta de la Viuda y fills de Don Anton Brusi, 1830, p.62.

2. Llorenç Ferrer Alòs, «Una revisió del creixement demogràfic de Catalunya en el segle xviii a partir de sèries parroquials», Estudis d’Història Agrària, núm. 20, 2007, pp. 17‑68.

3. Constitucions, capítols i actes de cort: 1701‑1702 i 1705‑1706, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 2006, pp. 22‑23

4. Antonio Ponz, Viaje de España, vol. III, tom. XIII, Madrid, Aguilar, 1988, pp.873‑874.

5. Pierre Vilar, Catalunya dins l’Espanya moderna, volum II, El medi històric, Barcelona, edicions 62, 1964, p.324.

6. Francisco de Zamora, Diario de los Viajes hechos en Cataluña, ed. a cura de Ramon Boixareu, Barcelona, Curial, 1973, pp. 62‑63.

7. Jan de Vries, La urbanización de Europa 1500‑1800, Barcelona, Crítica, 1987, p. 330.

Imatge: revista Sàpiens

 

Índex

Pròleg

Pagesia i moviments absolutistes

¿Contrarevolució pagesa?

Campesinos contra la constitución: Las insurrecciones realistas de 1822

Societat rural i moviments absolutistes. Nota sobre la guerra dels malcontents (1827)

Notes entorn de la figura de Jaume «El Barbut»

Renda feudal i lluita de classes
Lluita de classes i desenvolupament del capitalisme. Nota sobre Agrarian Class Structure and Economic Development in Pre‑industrial Europe de Robert Brenner

Sobre la renta señorial en Cataluña a fines del siglo XVIII

Moviment de l’ingrés senyorial a Catalunya (1770‑1835). els arrendaments de la casa de Medinaceli

Especialització agrícola, viticultura i indústries rurals

Productes vinícoles i integració mercantil a Europa, ss. XVI-XVIII. Una panoràmica
Aguardiente y crisis rural.

Sobre la coyuntura vitícola, 1793‑1832

Especialización agrícola e industria rural en Cataluña en el siglo XVIII
Transformacions agràries i indústria rural. Qüestions obertes

Jaume Torras Elias, Canvis i conflictes en el món rural català (segles XVIII-XIX) : onze estudis d’història econòmica i social – Girona, Associació d’Història Rural : Centre de Recerca d’Història Rural (Institut de Recerca Històrica) de la Universitat de Girona.

*Jaume Torras Elias (Barcelona, 1943) és catedràtic emèrit de la Universitat Pompeu Fabra. També va ser professor d’Història econòmica de les universitats de València, Saragossa i Autònoma de Barcelona, així com investigador visitant al Max Planck Institut für Geschichte, Göttingen (1986), a la London School of Economics and Political Science,Londres (1997), a la University of Durham (2000) i Mellon Visiting Scholar al Western Societies Program, Cornell University, Ithaca, N.Y. (1992). Ha publicat recentment «Fabricantes sin fábrica. En el camino de la industrialización: los Torelló, 1691-1794» (Crítica, 2018) i el recull d’articles «La industria antes de la fábrica (Universidad de Salamanca, 2019».

 

Portada: Carlins, pintura de Ramon Tusquets (foto: elspotolsmistics.cat)

Ilustraciones: Conversación sobre la historia

Artículos relacionados

La industria antes de la fábrica

Jordi Nadal (1929-2020): In Memoriam

 

Dejar respuesta

Please enter your comment!
Please enter your name here